domingo, 13 de diciembre de 2009

Ten years

Avui, fa deu anys, va morir el meu avi. Abans de l'estiu del 1999 "va caure" mentre era a l'hort. Sort que un conegut el va veure. Des d'aleshores es va convertir en una persona dependent de la meua àvia, que per aquella època encara era forta. Recorde que aquell estiu ni el meu avi ni la meua àvia van baixar al xalet de la mar. Eixe xalet on havia passat tots els estius de la meua vida rodejat, fins aquell any, de les mateixes 13 persones. Crec que no s'ha inventat una casa millor que eixa, que encara disfrute a dia d'avui dia als estius que ara ens pareixen llunyans. Avui és dia de neu, però ací no neva mai.

A l'agost d'aquell any, pel seu aniversari, tota la familia ens reunirem a sa casa, i ell ens regalava somriures. Vam menjar gelat, recorde. Crec que no va ser el mateix dia, però la meua àvia em va retar a jugar una partida a les dames contra el meu avi. I vaig perdre. La caiguda li va afectar tant a la memòria com a la mobilitat. Però la seua intel·ligència li feia recordar totes les tonades, que a penes podia ja reproduir amb la veu. Quasi no podia parlar. Tampoc havia perdut l'habilitat que posseïa com a gran jugador d'escacs (tot i que, a la pràctica, ja sols jugava a les dames perque les figures dels escacs corrien el risc d'anar per terra amb les seues neguitoses mans). I de ben segur que recordava el maneig del violí. Supose que un music mor abans per ser privat del seu instrument que per cap altra cosa.

I així va ser. Tan de pressa com va asomar l'hivern ell es va apagar. Però encara el tenim ben present. Les persones que seien a l'esglèsia, seien sobre el treball del meu avi. Encara hui el ferro dels bancs de l'església és el que el meu avi va forjar. Era ferrer, violinista, i treballava al camp pel plaer de fer-ho.

El seu taller estava a pocs metres de sa casa. I fins fa poc més d'un any, allà hi ha estat. Ara els meus tios n'han construit una casa. Poques vegades havia vist jo al meu avi treballar al taller. Està clar que des de que jo vaig nàixer fins a la seua mort, ell ja no es dedicava per complet a treballar allà. L'època dels ferrers declinava ja feia temps. Tenia una porta gran, de ferro. Es trobava prou al centre del poble. Ara la indústria se n'allunya. Era com una nau, no molt allargada i amb parets de ciment, com una casa. A la part de la dreta hi havia una escaleta que pujava dalt, on solen posar les empreses la feina d'oficina. Alguna vegada, recorde vagament, he jugat amb els playmobil allà.

Recorde, com l'olor més representativa i intensa de la meua vida, entrar al taller, anys després de la mort del meu avi, quan ja sols guardàvem els seus bàrtuls d'anar al camp. A finals d'agost, en ocasions a principis de setembre, algun dels meus tios, alguns cosins, el meu germà i jo anàvem a recollir garrofes. Enguany ha sigut el primer any que no hem anat. El primer dia de la temporada (que com que el nostre camp era xicotet, no ens portava mai molt més d'una setmana a un adult i tres o quatre preadolescents queixosos) pujàvem des de Moncofa, on passem l'estiu, fins al taller, obriem les portes i ens arribava una brafada d'eixe olor inconfusible. A la meua casa ens agrada dir que el meu avi va ser el primer agricultor a aplicar les tècniques de recollida d'olives a la recollida de garrofes, posant unes mantes al terra per a que, al batollar [colpejar els arbres per a que caiguen els fruits], no calga recollir de nou les garrofes del terra. I també ens agrada dir que el meu avi va ser el primer (i encara ningú ho fa) a posar una punta metàlica a la vara amb la que batollem, que és una canya de fusta.

El meu avi, quan començà a fer-se major i a anar abandonant el taller, va continuar guanyant-se el sustent donant classes de violí particulars. Sempre que era l'aniversari d'algú de casa i li cantàvem al diumenge més proper, mentre retiràvem els plats buits de paella, ell ens acompanyava la cançó al violí. I, eixos dies, sempre li demanàvem que ens tocara alguna cançó més. El mateix hivern que va morir, jo li vaig dir a ma mare que volia tocar el violí.

Els estius era l'època en que més veia el meu avi. Estiuejàvem a la mateixa casa ell, la meua àvia, un tio i una tia solters, l'altra tia amb el meu tio (el seu marit) i els tres cosins fills d'ells, ma mare (filla del meu avi), mon pare, el meu germà i jo. Avui en dia encara continuem anant a eixa casa la meua àvia, la meua tia, els meus pares, el meu germà i jo. I fins que caiga que hi vull seguir anant.

En aquesta casa, al corral, el meu avi cremava llenya, i eixos dies ens ho passàvem bé. "El barril de l'auelo" és una peça de col·leccionista que no se on deu haver anat a parar. Algunes poques vegades ens acompanyava a la mar. Una vegada vam tenir una plaga de formigues voladores i, no se com, entre ell i mon tio van aconseguir agafar el formiguer i posar-lo dins d'un gerro gran (no era un gerro, però no trobe la paraula) de ceràmica i les van cremar. El gerro va acabar voltant i es va trencar. També recorde els aniversaris de dos dels meus cosins, quan al corral muntàvem una taula llarga com als típics aniversaris. I, a vegades, el meu avi els dedicava unes paraules especials.

El record del meu avi és molt difós. Jo era petit. Les nits d'estiu treia una taula al carrer, al carrer principal d'allò que ara és un important destí turístic. I en eixa taula passava la nit jugant als escacs amb un amic.

El nou mil·leni li va negar l'entrada ara hui fa deu anys. Jo no se gens ni mica de genètica, però se que em costaria acceptar que soc el que soc perque abans algú ha sigut el que era. De totes formes, n'estic orgullós de portar eixa mateixa sang.